La crisi social-econòmica que seguirà a la crisi sanitària actual és un fet. En les grans crisis diuen que hem de remar en el mateix sentit, però aquest vaixell té cabines de primera, de segona i butaques a coberta. I persones que han remat al 200%: el personal sanitari. "Tothom és igual davant la Covid, però la Covid no és igual davant de tothom".

Mentre el nostre alcalde vaticinava que el ciutadà més vulnerable cauria en la delinqüència o es feia fotos amb representants de l'Església i de l’Ibex 35 (faltava el guàrdia civil), a Piera hi ha companyes que han estat desenvolupant la tasca de la seva vida. La Lídia, la Mari o la Iolanda encara no poden transmetre obertament la seva experiència viscuda per la pressió a la feina, l’augment  d'hores, la por davant d’un escenari desconegut i desorganitzat i, sobretot, conviure amb la mort. Però sí que ens han deixat dos missatges per reflexionar: "l'amor guanya a la por" i "els equips sanitaris són vitals i s’ha de donar suport a la sanitat pública i no deixar que ens la robin".

La pandèmia és gran i forta, però no podem oblidar les retallades en sanitat del 2010 que van subscriure partits polítics que ara denuncien la manca de recursos. Les reivindicacions històriques vers el capitalisme prenen protagonisme. Si no posem remei, aquesta propera crisi es tractarà com la del 2008: pagarà la classe treballadora. Per això, la CUP engeguem una campanya per enfortir-nos i defensar drets bàsics com la sanitat, l'educació, l'habitatge i la vida digna, per construir una societat millor i ben preparada.  Que no ens robin la vida.